-ANY: 2011
-PAÍS: Alemania - UK
-DIRECTOR: Alex Chandon
-GUIÓ: Alex Chandon, Paul Shrimpton
-MÚSICA: David Andrews
-FOTOGRAFIA: Ollie Downey
-REPARTIMENT: Jo Hartley, James Doherty, Seamus O’Neill, James Burrows, Terry Haywood, Neil Leiper, Chris Waller.
Que el cinema de terror contemporani ha
fet una regressió en el temps tant estètica com temàtica, avui és
una cosa que a ningú sorprèn. Concretament als 70 o 80, recuperant
un cinema marcat per unes coordenades artístiques que van resultar
reeixides i que avui en realitzar una mirada al
passat resulten nostàlgiques i seductores. Hi ha qui diu que el
cinema de terror viu modernitzant constantment a causa de la
necessitat d'exorcitzar els dimonis que amenacen constantment al
gènere, i tot i que jo comparteixo aquesta opinió, prefereixo
pensar més simplement que el que va funcionar acaba per recuperar-se
sempre. És el cas del gòtic americà, que amb inacabables
clàssics a l'esquena mai ha deixat de ser objecte de consum fetitxe
per l'aficionat al gènere, i si a això li afegim que la producció
cinematogràfica va veure a principis de l'any 2000 certs
paral·lelismes a l'era Bush jr amb la turbulenta era post-Kennedy (el bressol de el gòtic americà), va acabar
per deixar com a resultat la recuperació a la gran
pantalla de l'gènere que va fructificar la renovació
del gènere de terror a principis dels
anys seixanta. Els "fills" d'aquella generació
de directors com Carpenter, Craven, Romero i altres que es
van desmarcar de la Contracultura, de l'"era de
l'Aquari", de l'horror de Vietnam i de la crisi urbana, avui no
són més que els referents d'una nova onada de cineastes molt més
experimentats que recuperen i actualitzen aquells codis artístics
que caracteritzaven el gènere com el canibalisme, la psicopatia, el
satanisme o la sèrie Z en un entorn rural, allunyat i, per què no,
ignorant.
Un dels últims exemples d'aquesta
recuperació del gòtic americà el podem trobar
amb Inbred, una pel·lícula anglesa que va causar molt bones
sensacions en el passat Sitges 2012. Dirigida per un
jove Alex Chandon la pel·lícula ens explica com un
grup de joves delinqüents estan disposats a passar al costat dels
seus supervisors un cap de setmana a un remot poble de l'interior de
Yorkshire, a Mortlake, fent tasques de serveis comunitaris. Però
aquest poble s'enorgulleix de ser una comunitat tancada i allunyada
de la resta de la societat anglesa, amb els seus costums, i sense
rebre massa bé als turistes...
Quan un acaba de
veure Inbred el primer que li passa pel cap és si es
tracta d'una altra injusta seqüela de la magnífica
2000 mañicos (Herschell Gordon Lewis, 1963), una
de les primeres pel·lícules del gòtic americà. I dic
una altra perquè el 2005 Tim Sullivan va actualitzar el
clàssic de Gordon Lewis amb la insultant 2001 maníacs.
Però no, Inbred és una pel·lícula beu de tot
aquest carrusel de pel·lícules pretèrites i que les actualitza als
temps que corren, com ho han pogut ser l'esmentada 2001
maníacs, Wrong Turn, Reeker i altres fracassos,
però això sí, d'una manera més humil, directe, i en si un
producte destinat al qual realment vol veure l'espectador
sense cap filtre comercialoide des producció que
sigui molest. A més, la seva nacionalitat anglesa la fa pertànyer a
un segell de pel·lícules encara més lluny d'aquest grapat de
cinema-escombraries americà mainstream, en posseir uns
codis d'humor molt semblants al de pel·lícules
com Zombies Party, Doghouse, o Desmembrados que
tan bé funcionen avui en dia, encara que en el cas de
Inbred -tot sigui dit- d'una manera no tan afortunat. I això es
deu al fet que el film sap desenvolupar uns gags irònics, més
refinats, i amb un ús del llenguatge i de les normes socials
més adequats, però que no obstant això pot arribar a ser molt
punyent malgrat la seva estètica innocent. Aquest és el segell comú
de totes aquestes pel·lícules angleses de terror, i no la grolleria
com és costum en la producció en cadena americana.
Però Inbred, encara que podem
considerar-la una comèdia de terror, la veritat és que no és un
passeig al camp, sinó que es tracta d'un títol trash sense
perdó de cara a l'espectador. En ella, malgrat tractar-se d'un
producte de molt baix pressupost, i que a causa d'això els
seus FX són digitals, però no mancats de qualitat,
l'aficionat al gènere podrà gaudir d'una espiral de violència,
tortures, desmembraments i "jocs" sàdics al més pur
estil 2000 maníacs capaços de deixar en calces a grapats de
pel·lícules pop de psycho-killers porculeros. El que sí
que és reprotxable és el fet que es demori tan excessivament el
moment d'entrar en acció, fins a la meitat de la pel·lícula.
De
veritat que val la pena? Doncs cal ser sincer, Inbred no
està a l'altura de tota aquesta onada recent de cinema de terror
anglès, per tractar-se d'un títol molt poc original, irregular i
amb actuacions molt discretes tot i que tampoc val la pena
remarcar-ho en aquest tipus de cinema de sèrie B. i això que la
pel·lícula comença amb una brutal escena bizarra que
apunta maneres, amb humor anglès, i violència i gore a tot arreu,
però a partir d'aquí el ritme baixa estrepitosament per acabar
convertint-se en un producte teen, amb inesgotables diàlegs i
escenes que no porten a res, humor a estones dubtós, i un ventall de
personatges que no estan a l'altura. De totes maneres, un cop
arrencada l'acció cap a la meitat de la pel·lícula, Inbred es
converteix en una molt entretinguda comèdia de terror-gore de "poble
d'assassins i caníbals rurals" que es digereix molt bé, amb
força imatgeria pel que fa a diferents situacions d'horror i
violència, bon vestuari i maquillatge, i amb uns personatges que si
bé no són els carismàtics que haurien, però sí
que al llarg del film descobrirem en ells més d'una
sorpresa, otorgant-los així un perfil tan encartonat com
aparenten a priori. Doncs potser sí que val la
pena.
EL MILLOR: El seu humor anglès no falla en
barrejar-se amb tot el carrusel de morts curioses que
ofereix Inbred.
EL PITJOR: No està a
l'altura d'altres títols anglesos com Doghouse, Desmembrados i
altres.
0 Comentaris