Linnea Quigley: Vida i Obra (Part 4)

Amb motiu del 56 aniversari de Linnea Quigley, aquí va la 5a entrada, la que és possiblement la més sexual de totes. També la que acull pel·lícules oblidables però amb elements memorables, d'aquells que fan tan divertit el gènere caspós, i també hi ha temps per parlar de música amb el grup musical "The Skirts"! Anem allà.

Ric Meyers és un conegut crític i escriptor americà famós per considerar expert en pel·lícules de kung fu de sèrie B orientals. Ell és un tipus peculiar, fins al punt que circulen per Internet un munt de rumors sobre la seva implicació directa en cinema porno bondage extrem, d'aquell en què es trenquen ereccions, impera la servitud, es colpeja, fueteja i fins i tot es vomita. No sé si serà veritat, i si ho és segur que ho haurà fet amb algun pseudònim estrany per tal que no se'l reconegui, i així poder posar en pràctica lliurement les seves fantasies més recòndites tan habituals en els reprimits sexuals. N'és una prova perfectament perceptible a Kidnapped Girls Agency, una pel·lícula de segrestos que va dirigir el 1985 on explota tota la seva perversió acumulada.

K.G.A. és un títol que, com indica, tracta d'una agència de detectius que es dediquen als segrestos femenins, on apareix Linnea Quigley interpretant una de les noies segrestades, i que és sodomitzada per dos segrestadors (un home i una dona). Però calma, que l'agència de detectius està per salvar-la: Michelle Bauer -que curiosament amb prou feines es despulla en tota la pel·lícula-, i el director de la pel·lícula Ric Meyers, un corpulent detectiu amb ulleres i barba que riu d'ell mateix interpretant a un tipus d'allò més palet.

La pel·lícula és molt dolenta, Meyers és incapaç de demostrar talent amb les seves intencions hiperrealistes a l'estil Cassavettes, però el resultat queda com un pastitx de plans seqüència casolans inacabables, incoherència al raccord, a més de tenir una fotografia cremadíssima i actuacions patètiques. Jo interpreto la pel·lícula com un intent de posar en pràctica les fantasies sexuals del director sense necessitat de mostrar pornografia, com si fos una venjança per la seva repressió sexual, segrestant dones, lligant-les, despullant-les i obligant-les a un tracte servil per evitar el càstig. Tot això amb molt de cuir, fuets, consoladors, i altres objectes de l'imaginari sado. Això sí, no hi ha sexe/violacions, només dominació i vexacions, encara que tampoc no es tracta d'una pel·lícula excessivament violenta i repulsiva com sí que ho són les pel·lícules que formen part de gènere eroguro japonès.

No s'ha d'estendre massa per comentar Kidnapped Girls Agency, però crec que seria un error no comentar i deixar constància de com són de tremendament divertits els últims minuts de la pel·lícula, i és per això que pujaré al YouTube un clip sensacional. Què s'hi pot veure? Doncs a una dona amb un gran consolador incrustat a les seves calces com a arma secreta, però finalment se li gira a contra seva i passa una cosa digníssima de les millors pel·lícules casposes. També es pot veure una baralla a cops de puny entre Ric Meyers i un dels segrestadors que podria considerar-se perfectament com una de les baralles més ridícules mai realitzades. Això sí, aviso que la qualitat del vídeo és baixíssima, ja que m'ha costat un munt trobar la pel·lícula, i la que he trobat és a molt baixa resolució.

Sempre vaig pensar que Mathilda May va protagonitzar el nu més gratuït de la història del cinema, interpretant la noia extraterrestre de Força Vital, una de les poques grans pel·lícules que té la irregular filmografia de Tobe Hooper, encara que Linnea Quigley tindria davant d'això la seva particular resposta a The Return of the Living Dead. Curiosament Tobe Hooper havia de ser l'encarregat de dirigir The Return of the Living Dead, un megaclàssic de la sèrie B i que com ja coneixem va acabar sent dirigida per Dan O'Bannon, un tipus clau a la dècada dels 80 per haver escrit els guions d'Alien el 8è passatger, Morts i enterrats, Força Vital -que abans comentava-, Aliens, Desafio Total,... és a dir, un director i guionista totalment respectable i admirable que, sense ell, el fantàstic no hagués estat el mateix.

Produïda per John Russo i Russ Steiner el 1985, 16 anys després de La nit dels morts vivents, la pel·lícula, en clau d'humor, es tracta d'un homenatge encertadíssim al còmic i a la lògica progressió de l'apocalipsi. I com comentava va ser dirigida per Dan O'Bannon, algú que va desfermar la polèmica durant el rodatge per la desconfiança que van tenir els actors pel fet de no tenir cap tipus d'experiència darrere de la càmera. Això va propiciar un rodatge conflictiu, i que havia de sumar-se al fet que també ho va ser difícil, més que res pel fet que es va treballar molt de nit, amb màquines de pluja, a més que feia molt de fred,... una cosa que ha remarcat sempre Linnea Quigley a diferents entrevistes. De tota manera ella sempre va tenir una excel·lent relació amb Dan O'Bannon, i de fet, O'Bannon va manifestar a l'audiocomentari del DVD de la pel·lícula la seva admiració pel professionalisme de l'actriu, potser l'única d'aquell rodatge...

Seguint amb Linnea Quigley, la seva participació a la pel·lícula va ser la clau de l'èxit en la seva carrera, és a dir, que va ser la seva pel·lícula més recordada i admirada pel públic. També per ella mateixa, ja que no es cansa de repetir que es tracta de la pel·lícula que més estima de la seva carrera. Si bé és cert que la nostra actriu va continuar interpretant un personatge secundari, la veritat és que aquell paper es trobava perfectament a la seva salsa, interpretant una punki amb la llera humit. I si hi ha alguna cosa especialment recordada d'aquesta pel·lícula és el xou eròtic que realitza davant dels seus amics damunt d'una tomba en un cementiri, despullant-se completament, i així seguir durant tota la pel·lícula per acabar posant ruc al personal. Vaja, que se'l va oblidar vestir-se. I com era normal a la seva carrera el seu paper de secundària en aquest tipus de pel·lícules li va fer perdre la vida, convertint-se així en una zombi, i conseqüentment oferir a les seves víctimes una calentita mort.

M'agradaria recuperar el monòleg de Linnéa a l'escena del nu perquè no té malbaratament:
"Quina seria la pitjor manera de morir? Per mi, la pitjor forma de morir seria amb una colla de vells al meu voltant, morint-me mentre em mengen, primer arrencant-me la roba i després..." després flasca! Ella soleta es posa calentorra i realitza un nu integral, i que O'Bannon no té timidesa a mostrar-ho en tota la seva esplendor. Però compte, que té trampa aquest nu integral, ja que el productor de la pel·lícula va considerar que un nu integral seria massa de cara a la censura, i és per això que Linnea va haver de suportar diverses proves experimentals de maquillatge i fer servir una pròtesi de tipus "nina Barbie", i així que no se'ls notés la xochete. La veritat és que a El retorn dels morts vivents Linnea Quigley va realitzar una de les seves interpretacions més treballades i pujades de to de la seva carrera, i que va conduir l'actriu americana a ser un ídol de masses entre els seguidors del gènere. És sens dubte la seva interpretació més recordada.

Però en conjunt, que gran El retorn dels morts vivents! Encara que sempre he preferit la segona part, però també la tercera de Brian Yuzna mereix ser reivindicada..., Punyeta! Em quedo amb totes, perquè són pel·lícules amb grans maquillatges, molt entretingudes i sobretot que donen a l'espectador la sensació d'estar veient productes que, malgrat ser de sèrie B, no són títols casposos del munt.

Cereeebrooooooooos!!!!

La següent pel·lícula és una porno on Linnea Quigley és la protagonista. Però tranquils nois, deixeu de posar una cara a allò "babas.gif" perquè ja vaig avisar anteriorment que Linnea Quigley no ha participat mai en cap escena pornogràfica, més enllà d'algunes fotografies que freguen el porno on se la veu practicar sexe lèsbic, però que ara tampoc no ve al cas. Sweethearts és el títol de la pel·lícula, i va ser dirigida per un tal Ken Gibb (també conegut com Kenneth Gibbs o Kenny Gibbs) el 1986, algú que va dirigir durant uns 10 anys nombroses pel·lícules d'aquest gènere.

La pel·lícula en qüestió s'allunya dels tòpics del porno actual amb noies de laboratori, situacions inversemblants, postures impossibles i sexe irreal, per donar pas a una pel·lícula que pretén trencar amb tots aquests tòpics que van acabar imposant-se al mercat del porno als posteriors anys 90. Curiosament allò que l'espectador pot veure a Sweethearts és una pel·lícula sobre l'amor, l'amor que hi pot haver entre una parella i que pot comportar qualsevol moment el sexe. Dit altrament (a manera exemple), en una de les escenes de sexe es pot veure com una noia fa una fel·lació al seu marit i mentre ell li diu "I love you", alhora que va sonant de fons una música romanticona a l'estil Ghost (Jerry Zucker, 1990). Això és una cosa impensable de veure entre les tones de pel·lícules que abunden al mercat pornogràfic actual. Això sí, Sweethearts és una pel·lícula molt mal dirigida i encara pitjor muntada, fins al punt que les el·lipsis temporals injustificades es fan abundants al llarg dels 68 minuts de pel·lícula.

Què hi ha del repartiment i de Linnea Quigley? Doncs bé, Linnea Quigley, que es va acreditar a la pel·lícula amb el pseudònim de "Pamela Peck" (imatge superior), interpreta el "cupid", una noia que explica situacions que serviran d'introducció de les diferents escenes de sexe que es podran veure posteriorment. Ho fa vestida amb llenceria eròtica i asseguda en un tamboret. Respecte als actors porno que van desfilant destaca la model i cantant Samantha Fox, una noia que a més del porno i la música va deixar la seva empremta en el gènere de terror amb algunes pel·lícules casposes, com Una nit per esquarterar (Doris Wichman, 1983), a més també de l'arxifamosa a la "Edat d'or del porno" Hyapatia Lee.

Ara toca un barret. Parlar de Beverly Hills Girls (també coneguda com The new Beverly Hills Girls) és parlar d'alguna guarrete, cutre, i sense interès a excepció d'un parell de detalls. Personalment, com a pel·lícula en si, es tracta d'un dels bodris més remarcables que he vist a la meva vida, encara que és curiós la quantitat de coses mereixedores de ser recordada després d'haver passat ja gairebé 30 anys des de la seva estrena "direct to video" a 1986, com és, per exemple, la promoció que li va suposar la pel·lícula a la banda musical "The Skirts", liderada per Linnea Quigley. De fet, el tema Strange Ways el va compondre l'actriu nord-americana per a la present pel·lícula, però no només per emplenar la banda sonora sinó també per dedicar-li una mena de videoclip ficat en calçador al guió de la pel·lícula on Michelle Bauer improvisa un streeptese, igual que també passaria una cosa semblant a Nightmare Sisters amb una altra cançó. D'altra banda, es tracta, al meu entendre, de la pel·lícula que més acosta Linnea Quigley a la pornografia, que no pas en una pel·lícula porno (això ja ho va fer a Sweethearts), amb una escena de sexe lèsbic molt pujada de to i que segur que complaurà qualsevol fan paixiller de l'actriu. I seguint amb els ocellets, dir també que Beverly Hills Girls acull entre el seu repartiment algunes actrius porno de l'època com són Missy Warnen i Suzanne Dunstan, a més de l'exactriu porno Michelle Bauer com comentava, que totes juntes es passegen per la pel·lícula la mar de sortides buscant sexe a cada moment, o simplement xuclant-se els dits com si fossin una.... un gelat, i això és una cosa que es repeteix en diferents ocasions de la pel·lícula... una curiosa fantasia sexual del director que va voler posar en pràctica suposo.

La pel·lícula és una merda, parlant clar, a més la vaig veure en mala qualitat dàudio i vídeo. Només dir respecte al seu argument que hi ha un parell d'històries suposadament d'intriga, amb molt de sexe pel mig, música rock, i situacions estranyes, contextualitzades al famós carrer Beverly Hills, un lloc on abunda la hipocresia i els diners. El ritme de la pel·lícula recau en Michelle Bauer, tenint un protagonisme especial, mentre que Linnea Quigley roman en un segon pla. D'altra banda, he d'afegir que en algunes fonts apareix que el 1991 hi va haver una continuació anomenada "The new Beverly Hills Girls", però desconec l'existència d'aquesta pel·lícula, o de si es tracta de la mateixa pel·lícula de 1986 reeditada, o sí es refereix al llançament de la segona història de la pel·lícula... No ho sé, sincerament, quan ho descobreixi actualitzaré aquest post.

La pel·lícula de 1986 va ser dirigida per Mike Hall, i segons s'explica la de 1991 per Ward Jeffries. Jo aposto que la primera història és dirigida pel primer director, i la segona pel segon, però bé, no ho puc confirmar. En tot cas, la vulgaritat del producte és tremenda, fins i tot en una escena apareix un micro a la pantalla (!!). Bé, millor quedem-nos amb la genial cançó de Strange Ways, que és meravellosa, i l'escena lèsbica de Linnea Quigley:

Igualment, més que aquesta escena pujada de to (que n'hi ha diverses a la pel·lícula, i fins i tot una de similar amb Michelle Bauer), el que de veritat ha fet que es mantingui viva la pel·lícula entre quatre frikis és sens dubte el videoclip que ha quedat de la cançó Strange Ways del grup "The Skirts" tal com he comentat abans. En aquesta escena es pot veure tocar la guitarra Linnea, la baixista original del grup Haydee Pomar, i l'actriu Becky LeBeau a la bateria.

Fa temps que tenia ganes de parlar del grup de música "The Skirts", ja que pensava fer-ho just després del comentari de The Return of the Linving Dead, però finalment he preferit fer-ho després de Beverly Hills Girls, no sé, ho veig més adequat . Per què després de la pel·lícula de Dan O'Bannon? Simplement perquè veure Linnea interpretant una punki no és una cosa anecdòtica, ja que en realitat l'actriu portava a les seves carns un sentiment punkarra per ser fan incondicional de grups musicals com "The Ramones", "Motörhead", "Fleetwood Mac", " Stone Temple Pilots", "Metallica", "The Rembrandts" o "AC/DC" entre d'altres, segons explica en alguna entrevista. És per això que Linnea, anys abans d'interpretar aquesta punki que la portaria a la fama en el gènere, va voler formar l'any 1980 un grup de música al costat de la seva amiga Haydee Pomar (que totes dues es coneixerien en participar a Venem Xocolata) anomenat "The Skirts", i en què també acabaria participant temporalment cap a 1985 la seva companya de professió Brinke Stevens substituint Pomar i que avui encara perduren per Internet les seves fotografies publicades per a la revista Playboy. De totes maneres, un any abans que arrenqués la banda, Linnea també va tocar la guitarra en un grup compost únicament per noies anomenat "Mad Whistle", encara que no seria fins a "The Skirts" que la seva música li portaria èxit musical i comercial. Al grup Linnea era la vocalista i guitarra, i la seva acollida pel públic va ser molt bona, arribant fins al punt de ser les teloneres dels The Cramps en un concert, poca broma. També algunes de les cançons que van compondre van aconseguir aparèixer en algunes pel·lícules de les quals va participar posteriorment, com l'arxifamosa Santa Monica Boulevard Boy, una enganxosa cançó que es pot escoltar a la pel·lícula Nightmare Sisters, a més de regalar-nos en aquesta pel·lícula un improvisat videoclip; o també la cançó Strange Ways que es pot escoltar a la pel·lícula Beverly Hills Girls, on també veiem actuar a la baixista del grup Haydee Pomar tal com explicava abans. La cançó Santa Monica Boulevard Boy avui encara es pot aconseguir en un interessant CD editat pel segell Mystic Records el 1983, en un àlbum titulat "The Sound of Hollywood Girls" que acull diferents bandes musicals formades per noies i que òbviament també van treballar com actrius. La resta de temes i àlbums és un material molt difícil de trobar, no sols legalment sinó de forma il·legal. Aquí deixo el videoclip de la pel·lícula Beverly Hills Girls, però cal avançar fins al minut i 20 segons més o menys perquè comenci:

Com és lògic, compaginar el grup de música amb la seva carrera cinematogràfica no va ser tasca fàcil per a Linnea i és per això que el grup va acabar per dissoldre's, encara que no va ser fins al 2003 que es van tornar a ajuntar. Van tocar al festival Monster Mania a Cherry Hill, Nova Jersey, i l'Screamfest a Plantation, Florida, l'agost del 2003.

Ara toca aparcar la música per tornar al cine, perquè mentre Linnea es dedicava a fer cinquenes amb la guitarra, el seu currículum seguia ampliant-se, amb una pel·lícula anomenada Creepozoides. Gran part de l'interès que comportaria aquest film és que s'hi iniciaria una relació professional amb la mítica productora de sèrie BZ Empire Pictures, a més de ser el debut com a actriu a mans de l'incansable David DeCoteau, un director a l'estil Jesús Franco per haver dirigit infinitat de pel·lícules de les quals només se salvarien 3 o 4. D'aquesta manera, Linnea va acabar participant amb ell en diferents pel·lícules i Creepozoides és sens dubte una de les millors.

Tot just amb un pressupost de 150.000 dòlars, un magatzem a Los Angeles, i 14 dies de rodatge, DeCoteau va tenir prou per rodar Creepozoides, un clar exploit barat d'Alien. El repartiment estava encapçalat per Linnea Quigley i un grapat d'actors amateurs, a excepció de Kim McKamy, que no és res més que l'actriu porno Ashlyn Gere. La pel·lícula és casposa, molt casposa, però a mi m'encanta! Té tot el carisma i l'atmosfera dels anys 80, i si sóc sincer la considero com una del meu TOP 10 de l'Empire Pictures i la Full Moon. És molt recomanable donar-li una oportunitat malgrat el seu baixíssim pressupost, ja que s'hi ofereix de tot!: Caps tallats, un monstre ridícul, rates gegants, gore, zombis i l'habitual nu de Quigley. Però més enllà d'aquest repetitiu, gratuït i gens molest nu, Linnea la veritat és que està genial a Creepozoides, interpretant una noia dura capaç de barallar-se amb el monstre a cops de puny, així que molt lluny de fer-ho com una verdulera. A més, ullets als seus braços musculats! Poca broma...

<=== Part 3   Part 5==>