La hermanastra fea

CRÒNICA DEL FESTIVAL DE SITGES 2025

40 anys de Re-Animator, rècord històric i un any de cinema sense fre

EL FESTIVAL, ELS HOMENATGES I UNA EDICIÓ HISTÒRICA

El Festival de Sitges 2025 va tancar una edició que ja és recordada com una de les més multitudinàries, amb un rècord absolut d’assistència que ha omplert sales, espais, cues i debats. Un any que ha celebrat per sempre el 40è aniversari de Re-Animator, un dels mites del terror contemporani, i que ha reunit una constel·lació de convidats que feia temps que no es veia a la vila. Sitges ha tingut el privilegi d’acollir Barbara Crampton, qui continua sent una icona viva del fantàstic, així com Richard Band, compositor imprescindible de la sèrie B més gloriosa. També hi han passat figures de pes com Sean S. Cunningham, pare de Friday the 13th, el sempre irreverent Lloyd Kaufman i la directora Julia Ducournau, que a més d'inaugurar el certamen amb Alpha ha aportat un toc d’autor contemporani a l’edició.

El festival ha estat, un any més, un punt de trobada entre el públic més fidel —fans del gènere que repeteixen edició rere edició— i la sensació d'aire fresc en forma de generació nova que ha convertit les sessions de matinada en petites romeries. Tot plegat culminant en un palmarès coronat per La hermanastra fea, un drama fosc que reescriu La Ventafocs des de la crítica ferotge a la bellesa i al patriarcat, amb elegància i incomoditat en forma de gore visceral. Una guanyadora previsible des de la seva projecció, però també celebrada, que ha acabat d’arrodonir una edició carregada de títols de molta qualitat com Obsession, Bugonia, Gaua, La larga marcha, Together i Frankenstein.

Entre projeccions, presentacions, homenatges i sorpreses, els passis han deixat un reguitzell de sensacions molt diverses. Aquest ha estat un Sitges eclèctic, que ha abraçat des del gore festiu fins al drama existencialista, passant per l’slasher japonès més absurd, l’acció espacial més adrenalínica o el folk horror europeu més auster.

DIARI DE PROJECCIONS: UNA TRAVESSIA PEL BO I EL MALSON

El meu recorregut personal pel festival ha començat amb Alpha, la nova proposta de Julia Ducournau després de Crudo i Titane. Tot i l’estilisme impecable i una banda sonora que gairebé narra el film, no vaig aconseguir connectar-hi. La metàfora del VIH transformada en pandèmia i el drama familiar m’han deixat fred, malgrat la bellesa visual i algun moment gore incòmode (maleïda sorra!). Se m’ha fet llarga: demanava menys artifici i més explosió.

Amb Shelby Oaks, en canvi, he trobat el que un espera veure a Sitges: un misteri sobre la desaparició d’una youtuber que transita entre el reportatge i el terror més histriònic. Llàstima que no opti per un horror més terrenal que hauria beneficiat la intriga, en detriment del camí que opta amb una mitologia exagerada.

Més festiva ha estat Mag Mag, un j-horror que recupera l’essència del kaidan i l’apropa a l’slasher i la comèdia amb un fantasma assassí que mata per amor. És una òpera prima fresca però irregular, que no acaba de lligar idees plantejades i es perd en el deliri de la mateixa manera que molt cinema de terror japonès.

A la segona jornada del festival va arribar una sorpresa agradable, Together, estranya barreja de comèdia romàntica i body horror que resulta la mar d'efectiva. Tot comença amb una parella amb crisis amorosa que cau per accident en un misteriós pou abandonat al bosc, i un cop en surten la seva vida canvia radicalment: els seus cossos tenen tendència a juntar-se. Together, poc a poc, entra en una dinàmica de bogeria sci-fi que tan aviat és terrorífica com còmica; i funciona, sorprenentment. Una opera prima australiana que apunta a multitud de tops de l'any!

Però l'obra més potent de l’any és precisament la guanyadora: La hermanastra fea, un retrat dramàtic sobre la pressió estètica i el món patriarcal, que capgira el conte original de La Ventafocs i l'explica des de la perspectiva de la germanastra. Un resultat elegant, incòmode i emocional. Disney ho va explicar diferent: aquí hi ha ferides.

Més familiar i simpàtica és Good Boy, pel·lícula de terror explicada des de la mirada canina, canviant algunes regles pròpies de la narrativa del cinema de terror. Una obra curta, necessàriament continguda pel seu format i fidel al terror. Un petit film rodat durant tres anys amb un gos preciós molt conscient del tipus d'obra què és. La podeu veure a Filmin.

No tan familiar, i si més per fans absoluts de la sèrie B, és el documental Occupy Cannes! Dirigit per la filla de Lloyd Kaufman, Lily Hayes, la Troma ha tornat a Sitges com s’ha de tornar: amb bogeria. Un documental delirant, honest i punk sobre com Kaufman i companyia s'acostumen promocionara Canes sense un duro, competint amb les grans productores i distribuidores. Impossible no estimar-los.

Tornant a la ficció, Monster Island té una idea irresistible —Infern al Pacífic + Depredador— però les limitacions pressupostàries li marquen massa les costures. Sembla produïda per Corman i dirigida per Fred Olen Ray. Per estrany que sembli, tindrà distribució a Espanya a través de Selecta Visión.

També amb distribució, però per Gabita Barbieri, és el particular Halloween de la saga V/H/S/, que torna a ser una festa hiperviolenta i freak. Inferior a la saga Beyond i irregular (la penúltima història és terrible), però imprescindible per fans. Exigim novena part!

A les antípodes del terror, però amb la signatura d'un dels mestres del gènere com és Mike Flanagan i a més adaptant Stephen King, també es va poder veure a Sitges veure La vida de Chuck. Un film dramàtic on es planteja una imminent fi del món, que jo definiria com una meravella subtil: gairebé no hi passa res, però abunda molt diàleg brillant i una pàtina de ciència-ficció. Un film d’aparença insípida, però resulta esperançadora, reflexiva, amb un rerefons emocional que colpeix fort i fa pensar sobre el nostre lloc al món. Una obra molt gran.

Més lleugera és la versió live action del videojoc Exit 8, que capta bé el loop visual i espacial original. Minimalista i tensa, però es fa repetitiva i el simbolisme de crítica social que el director vol aplicar no acaba de cuallar.

Premiada a TerrorMolins, Her Will Be Done té bones idees de folk horror europeu, però a mi no em va funcionar, se'm va quedar curta: suggereix molt i celebra poc. Freda i insípida, com moltes obres de l'estil pensades per festivals i sales de cinema més artístics.

També vam veure The Plague, un drama de bullying sense novetats, que pel fet de ser seleccionada per Sitges manté l'expectació que en qualsevol moment es produirà un “Carrie”, però que no arriba mai. Bona pel·lícula que un dissabte a la tarda.

Tornant al fantàstic, la nova adaptació de L’increïble home minvant és fidel al pensament de Richard Matheson, amb una mirada rejovenida al relat original. Repeteix algunes de les escenes més recordades del film dels anys cinquanta.

Decebedora ha estat la producció àrab The Vile, obra que combina temes propis del país com la poligàmia no desitjada i l'horror sobrenatural, però sense destacar en res. Alguna escena notable, però en general es fa avorrida. Ni com a drama em funciona ni com a film de terror, però cal posar en valor el naixement d'aquesta obra procedent d'un país complicat pel terror com és Arabia Saudí.

A més tradició pel fantàstic és el Japó, i New Group és una sorpresa positiva de la seva collita de pel·lícules d'enguany: metàfora del feixisme al Japó, humor grotesc, ecos a Junji ito i piràmides humanes. Potser massa simbòlica, però fascinant. Un film carregat d'idees sobre la societat japonesa que convida a la reflexió i a fer una crida sobre la individualitat del pensament. Si no has entès new Group, et recomano que miris l'entrevista al seu director Yûta Shimotsu.

Per sorpreses positives al Sitges 2025 ha estat el Dracula de Luc Besson: drama romàntic i acció ben executats, amb un Caleb Landry Jones magnífic com a Compte. Una obra centrada en la història d'amor del relat de Bram Stoker, amb tota l'èpica possible en un film brillant, molt millor del que molts podien pensar d'inici. Potser, com a negatiu, Christoph Waltz es passa tres pobles com a Van Helsing.

I The Home és la ració perfecta de sèrie B festivalera: petita, absurda, mal interpretada… però divertidíssima i amb uns 10 minuts finals de gore salvatge. És una pena que essent dirigida per James de Monaco (La Purga), sigui un film tan fluix, i a més, amb una idea que ens remet en excés a La cura del benestar. Ara bé, i dit això, la festa gore final val la pena!

Redux Redux en canvi és de les bones d'aquest Sitges. Planteja un thriller sci-fi de multiversos i venjança, amb idea collonuda, però desenvolupament curt. Bona premissa, resultat decebedor.

Una altre que apuntava millor i ja precintament ni la recordo és Eye for an Eye, que té un monstre ben dissenyat i una mitologia atractiva, però cau en el parany de cinematografies vistes mil cops i amb una producció molt barata. Per veure i oblidar.

Delivery Run tenia tots els ingredients per ser memorable, però li falta tensió, mala llet i morts. Una road movie ambientada a la neu, amb màfies, assassinats, i un camioner psicòpata que persegueix al protagonista emulant El diable sobre rodes, però tot plegat està narrat amb un to inadequat pròxim a la comèdia. A més, la pel·lícula planteja una subtrama relacionada amb el psicòpata que desaprofitada totalment. Delivery Run podria haver estat molt millor.

Més rodona és Bugonia de Yorgos Lanthimos. És imprevisible, satírica i brutal. Un remake de Salvar el planeta Tierra més accessible i amb Jesse Plemons en estat de gràcia, eclipsant fins i tot Emma Stone. Una joia que potser no generarà oscars, però val molt la pena.

La sorpresa macarra de l’any: Osiris, 80 minuts de sèrie B pura, amb soldats contra alienígenes i zero neurones. Festa absoluta de ping-ping bang-bang que acaba saturant i surts de la sala esgotat, però també flipat. Verge santa! La distribueix A Conteacorriente, no us la perdeu!

Tornant al J-Horror arriba Dollhouse, una història de nina maleïda que deriva cap al kaidan. És tan absurda i vista que acaba sent simpàtica, evidentment tenint com a referents films com Annabelle i El ninot diabòlic. Algun espant puntual i final incomprensible, però un film més festiu que terrorífic, ideal per una sessió nocturna boja amb col·legues. Segurament, el millor film de terror japonès de l'any.

Obsession és ja la joia tapada de Sitges 2025: una comèdia romàntica que muta cap al fantàstic i acaba sent un malson pel protagonista masculí. Un film d'obsessió d'una noia per un noi que arriba a límits insospitats inicialment per l'espectador, i que conclou de forma magistral. Cal arribar-hi verge, IMPORTANT. Recomanadíssima!

El Frankenstein de Guillermo del Toro és una meravella visual, però la narrativa i els personatges podrien ser millors. Tot i així, colossal. M'ha agradat molt, però crec que rebaixar el suflé ajudarà a tothom a valorar-la com cal. Mia Goth està perduda al film, els poders regeneradors dle monstre és una llicència de Del toro evitable, i la borratxera digital del film resta elegància. Ei, però és molt recomanable igualment, i la teniu disponible a Netflix en català.

Molt esperada també va ser Black Phone 2, que resulta ser millor visualment i més sobrenatural que la primera part, però continua sense personalitat. Una saga que no cal allargar, que no té fans ni els tindrà. Dit això, Derrickson aconsegueix generar interès amb la posada en escena gelada i sumar a la mitologia plantejada.

I tornant al cinema japonès, vaig veure The Curse, l'enèsim despropòsit nipó d'enguany que confirma que el j-horror està atrapadíssim en els seus clixés. Patètic en el mal sentit.

I, finalment, La Larga Marcha, l'adaptació al cinema de la novel·la de Stephen King escrita per J.T. Mollner (director de Strange Darling) i dirigida per Francis Lawrence (Els jocs de la fam). Una obra devastadora i humaníssima, tan cruel com tendra. Una d’aquelles pel·lícules que t’acompanyen molt després d’abandonar la sala, gairebé amb llàgrimes als ulls. Una pel·lícula excel·lent que va servir per concloure un Sitges 2025 de molt nivell.

CONCLUSIÓ

Sitges 2025 quedarà com una edició monumental: per assistència, per homenatges, per convidats, per una guanyadora valenta i per una programació que ha abraçat totes les cares del fantàstic. Un any que ha combinat festa, risc, tradició i bogeria: l’essència del festival.