Diuen que One Cut of the Dead és
el sleeper de l'any, i segurament ho és. La pel·lícula
va costar uns 27.000 dòlars i va ser estrenada a només 4 sales de
cinema a tot Japó. El boca-boca va fer la resta, arribant a ser
estrenada posteriorment en fins a 120 sales i ocupant els llocs més
elevats de pel·lícules més taquilleres al Japó durant setmanes.
El següent pas va ser el seu assalt internacional, passejant-se per
festivals de tot el món i recollint, ja de passada, alguns
premis del públic.
Partint d'un humor que signaria
amb orgull el gran Hitoshi Matsumoto, la pel·lícula és
una oda irònica al cinema barat i als recursos que aquest
empra per suplantar la seva dificultat pressupostària. La
història és simple: uns productors encarreguen a un director de
segona que dirigeixi una pel·lícula de zombis, però hi ha una
condició: serà un únic pla seqüència i s'emetrà en
directe per la televisió Zombie TV. Per això, el rodatge
ha de sortir a la perfecció, amb les dificultats que comporta tenir
un equip format per catets i no per professionals.
I que
bé senta quan una pel·lícula de zombis arrenca
aplaudiments al públic, agradant així al públic
generalista i convencent també a l'especialitzat. I
si, One Cut of the Dead és cinema
de zombis, però no és el que un espera trobar en una
pel·lícula d'aquest subgènere. La pel·lícula està estructurada
en un primer fragment d'uns 45 minuts, que és la pel·lícula
de zombis en si realitzada en un impressionant pla
seqüència alerta amb ell!, i la resta és el "com es va fer" de la
pel·lícula, fent un gir cap a l'humor, planificat tot amb intel·ligència i molt sarcasme al més pur
estil Shaun of the Dead. I aquí és on comença
el realment bo, desenvolupant la pel·lícula un rerefons dels
protagonistes i de l'equip tècnic que hi ha darrere, i d'aquesta
manera, a poc a poc, l'espectador anirà descobrint les dificultats
que es van anar resolent heroicament durant el rodatge d'aquell pla
seqüència que és One Cut of the Dead.
Sens dubte la pel·lícula és imaginativa, té molta gràcia i
agradarà, sobretot amb una cervesa entre les mans.
Val a dir
que One Cut of the Dead és el que és,
és a dir, una producció de molt baix pressupost on absolutament tot
grinyola. També aquesta és la seva gràcia, i la seva força rau
precisament en la autoparodia. Malgrat
això, One Cut of the Dead també és
una pel·lícula purament festivalera, per compartir amb amics i
comentar-la, i dubto molt que veure-sol a casa pugui funcionar igual
de bé.
He de reconèixer que a mi em va durar un parell de
dies el mal de panxa de tant riure. Va ser sens dubte una grata
sorpresa veure la pel·lícula, un cinema que fa dels seus defectes
virtuts i de les seves limitacions estratègia. Potser
no estem davant el ressorgiment del gènere zombi,
però la vida demana de tant en tant pel·lícules
com One Cut of the Dead, així que sigueu
feliços durant 90 min., Per què estareu al davant de la declaració
d'amor al cinema més bonica que haureu vist en molts anys.
0 Comentaris