-ANY: 2021
-DURACIÓ: 106 min.
-PAÍS: Estats Units
-DIRECCIÓ: Ana Lily Amirpour
-GUIÓ: Ana Lily Amirpour
-MÚSICA: Daniele Luppi
-FOTOGRAFIA: Pawel Pogorzelski
-REPARTIMENT: Kate Hudson, Jun Jong-seo, Ed Skrein, Craig Robinson, Tiffany Black, Evan Whitten, Kent Shocknek, Donna Duplantier, Armando Leduc, Odessa Sykes, Sylvia Grace Crim, Charlie Talbert, Ritchie Montgomery
-PRODUCTORA: 141 Entertainment, Le Grisbi Productions
Les dones empoderades vivint en entorns difícils per la seva condició femenina, és un denominador comú del cinema d'Ana Lily Amirpour. I després de tres pel·lícules, cap d'elles s'assembla, cosa que dona valor a una cineasta capaç de transformar-se a cada nou treball.
Mona Lisa and the Blood Moon és el seu darrer treball, on una nena d'origen coreà resideix internada en un centra de malalts mentals, suposadament per patir una esquizofrènia severa que la condueix puntualment a desenvolupar brots agressius. El que ningú saps és que aquesta noia, anomenada Mona Lisa, té poders telequinètics que li permeten controlar els moviments de les altres persones. Aquests poders li acaben servint per escapar de l'hospital, i és en la seva fugida a la ciutat de Nova Orleans on comença la seva aventura.
Qui és? D'on prové? Que vol? Amirpour es guarda les respostes. Prefereix fer-la deambular per una ciutat plena de camells, prostíbuls, ballarines, i en general un lloc on una noia pura com Mona Lisa, que gairebé tota la vida ha viscut tancada en el centre psiquiàtric, poques coses bones li poden oferir. No obstant això, i aquí l'interès de la directora Amirpur, és que les aparences enganyen i poden generar relacions d'amistat autèntiques amb qui menys t'esperes, i altres de tòxiques amb qui menys.
Mona Lisa and the Blood Moon és un film que aprofita el gènere fantàstic per desenvolupar una història amb un marcat discurs social. I per molt que pesi dir-ho, estem davant del pitjor treball de la directora. El seu discurs social buit, i la pobresa de les imatges que elabora, acaba suposant una inacabable experiència que perd el seu crèdit ja als primers 20 minuts de l'obra. Si bé no negarem que té un inici prometedor al més pur estil Species, després tot avança improvisant i sense explicar res rellevant. L'acció no sorprèn, el fons no és nou, i la narrativa és plana, resultant un exercici insípid i avorrit. Fins i tot a vegades tortuós, i ens referim a quan una música electrònica insuportable pren protagonisme a la banda sonora, que creiem en sintonia amb la pel·lícula.
Una llàstima, però la nova pel·lícula d'Ana Lily Amirpour es veu simple i buida, i amb zero sorpreses en el seu desenvolupament. Una obra propera al telefilm amb missatge social buit i escassa ètica de la directora per les imatges.
0 Comentaris