Linnea Quigley: Vida i Obra (Part 1)

Un repàs a la vida i obra de la scream queen més important del gènere de terror dels anys 80 i 90.

Des de fa alguns mesos meditava la possibilitat de recuperar de l'oblit una actriu americana arraconada pels blocaires d'avui, com és Linnea Quigley. Ella és una actriu que mereix tot el nostre respecte per haver estat la primera actriu de cinema que va dedicar (i dedica) gairebé exclusivament la seva carrera al gènere de terror de sèrie B, una cosa sens dubte admirable. Molts la consideren com una actriu que va destacar sobretot per establir un model d'interpretació en què es prioritzava el sexe abans que l'acte de cridar, arribant a consolidar així un model de Scream Queen innovador i completament sexualitzat que es va arribar a posar molt de moda a finals dels vuitanta i principis dels noranta en produccions de Sèrie BZ, en què l'acte de despullar-se abans de morir és una cosa prioritària per sobre de les escenes d'horror i mort. Va ser un model de Scream Queen conegut com a "Bikini Scream", un dels diferents tipus de Scream Queens que existeixen. Altres actrius, en canvi, com per exemple Jamie Lee Curtis, es van dirigir en una altra línia gairebé oposada al de Linnea malgrat seguir interpretant personatges femenins en el gènere de terror, i és que ella va interpretar Final Girls, personatges que barallaven contra el malvat fins al final prenent així el protagonisme de les pel·lícules en què participaven. Linnea, com apuntava, és un altre tipus d'actriu, una actriu que normalment no va basar les seves interpretacions en survivals i ni tan sols va ser protagonista a les seves pel·lícules. No. Més aviat, Linnea Quigley va ser -i continua sent- l'eterna secundària de luxe en el gènere de terror de sèrie B, una Scream Queen que va cridar com poques (d'ella surt el crit més llarg de la història del cinema), que va morir de 1000 maneres diferents, que es va desviure en les seves interpretacions pel gènere masculí a força de mostrar promiscuïtat, però a més d'això també va ser una guerrera, una femme fatale en tota regla, i fins i tot ja fora de les pel·lícules era una guitarrista i cantant un grup de música punk. No en té més, i alhora ho té tot.

Així que em vaig decidir. Amb aquest article que he preparat la meva intenció és donar a conèixer la filmografia d'aquesta actriu des dels seus inicis a mitjans dels setanta fins als anys noranta, i així la gent sàpiga el que va fer i com ho va fer, a més de com ha evolucionat l'actriu dins de la indústria: de passar a ser una desconeguda a ser una autèntica llegenda de les prestatgeries dels videoclubs. I ja de passada, treure a la superfície algunes pel·lícules oblidades i que potser mereixen una oportunitat.

Cada actualització al bloc acollirà 6 o 7 pel·lícules, i en total seran unes 7 aproximadament. Espero que us interessi tant com jo he gaudit escrivint:

No se m'ha donat mai bé això de començar, però crec que una manera correcta de fer-ho seria esmentar quatre dades biogràfiques per situar el lector. Només dir que va néixer a Davenport, Iowa, el 1958, i que no era filla de persones lligades amb la indústria del cinema. A 17 anys Linnea Quigley es va mudar a Los Angeles a la recerca d'una carrera en l'actuació cinematogràfica, igual que moltes noies joves i atractives intenten també avui dia. No sé en quin documental vaig saber que aquestes noies que arriben a Hollywood a manera peregrinació a la recerca d'una carrera al cinema, acaben treballant en bars a l'espera que algun productor s'hi fixi i les contracti, però per desgràcia (o no), moltes acaben lligades a la indústria del porno. No va ser el cas de Linnea, encara que molts ho hagin pensat. Ella només va fer de model en algunes fotografies eròtiques (força pujades de to, per cert) per a revistes eròtiques, cosa que mai va deixar de fer fins ben entrats els anys noranta. És per això que ràpidament quan a Linnea se li va proposar participar en una pel·lícula, encara que hagués d'interpretar a un personatge d'aquests intranscendents que segurament cap actriu professional voldria fer (habitualment lligats al nu) no va dubtar a acceptar. I és que, si alguna cosa va tenir clara des del principi Linnea Quigley és que no li importava posar nua en cap pel·lícula, i així va començar la seva carrera al cinema, amb vint anys, el 1978.

Començo l'article causant polèmica. Quina és la primera pel·lícula oficial de Linnea Quigley? Segons IMDB la primera és Psycho From Texas, que apareix marcada com de l'any 1975, però això sembla que no és del tot cert. Segons ha revelat Linnea Quigley en diferents entrevistes la pel·lícula que ens ocupa la va realitzar el 1983, i, per tant, no va ser la seva primera interpretació en una pel·lícula, i sí que ho va ser Auditions i Fairy Tales (no és l'únic error d'IMDB tal com explicaré molt més endavant). De totes maneres, crec interessant seguir un ordre cronològic fidel a IMDB, ja que segurament us ajudarà a situar millor, estimat lector. Per tant, Psycho From Texas la consideraré com la primera pel·lícula de l'actriu, i també que va ser realitzada el 1975. Per acabar amb aquest tema, incorporaré un matís, i així ho acabaré d'embolicar una mica més: segons el recent documental Screaming High Heels Queen Era (2011), Psycho From Texas és una pel·lícula de 1975... ¿? Quin embolic...

Aquest "primer debut" de Linnea Quigley davant les càmeres quedarà marcat pel que va ser habitual a la seva carrera fins a principis dels noranta: violència, nus íntegres i submissió a l'home. Aquest suposat debut a Psycho From Texas (A.K.A. Wheller) es va produir el 1983 i va ser dirigida per dos tipus anomenats Jack Collins i Jim Faezell, i que avui viuria submergida en el més profund oblit si no fos per la nostra musa. I és que sort van tenir aquests dos directors d'arriscar-se en incorporar a l'equip de la pel·lícula una noia jove i amb poca experiència en la interpretació, quan als 25 anys encara no s'havia consolidat com el que arribaria a ser en breu: la reina del crit més respectable del cinema de sèrie B, Linnea Quigley. La pel·lícula, no enganyaré ningú, és una torrada d'aquelles que només és possible aguantar-ho fins al final si és que la veiem a FF (i dic FF perquè em jugo el que sigui que mai ha superat la barrera tecnològica del VHS), però com a mínim, l'escena on participa Linnea resulta ser el més interessant de la pel·lícula. I no vull semblar pedant adorant aquesta escena concreta perquè surti Linnea, sinó que, la veritat, no hi ha res més salvable de la pel·lícula. Aquesta escena és una salvatjada: un psicòpata entra en un bar on es troba Linnea a la barra, atenent un únic client. Després de ser molestada pel psicòpata, l'altre client el desafia a una baralla, que acaba perdent i fins i tot assassinat. Després tocarà viure un calvari a la nostra estimada Linnea, ja que serà colpejada, despullada íntegrament i obligada a ballar. També rep un bany apetitós d'un parell de litres de cervesa, aconseguint ficar calent més d'un espectador borratxo pervertit. La seva escena acaba aquí.

A partir d'aquí, Linnea Quigley coneixeria la persona que canviaria la vida professionalment parlant: Charles Band. Amb ell va treballar en comptades ocasions durant dècades, sent a finals dels anys setanta, poc abans que Band creés la seva mítica productora Empire, quan Linnea va treballar amb ell en 3 produccions. En el futur vindrien altres projectes ja per a Empire, com Creepozoids, Noies de fraternitat a la bolera, etc., però als setanta, Band va trobar a Linnea Quigley una col·laboració que va començar a funcionar a Fairy Tales.

Fairy Tales es tracta d'una curiosa pel·lícula eròtica de finals dels setanta, on es pretenia fer una paròdia dels contes de fades al més pur estil Shrek (Andrew Adamson, 2001) però en pla eròticomusical. La pel·lícula està basada en el film alemany de 1969 Els eròtics contes de Grimm (Rolf Thiele, 1969), una versió sexualitzada de la llegenda de la Bella Dorment. La pel·lícula tracta d'un príncep que acaba de complir el vint-i-unè aniversari (i, per tant, la seva condició de Major), ha de succeir el seu pare com a hereu al tron, però abans d'això haurà de viatjar per tot el país a la recerca de la dona que aconsegueixi excitar-lo sexualment perquè així pugui també haver-hi una reina, cosa que moltes pretendentes no aconseguiran. La llegenda diu que només el príncep aconseguirà ser excitat per una dona, una amb sang de reialesa: la Bella Dorment.

En si Fairy Tales és una divertida pel·lícula de baix pressupost produïda, també, per Charles Band, en què el guió es basa en diferents esquetxos eròtics, clips musicals happy-flower, i una posada en escena amb molt de colorit però acartonada. Respecte a Linnea Quigley, ella interpretaria un personatge de rellevància, concretament a la Bella Dorment, que apareix en els darrers 10 minuts de la pel·lícula. I com no podia ser altrament en els contes de fades, on tot és possible i bonic, la princesa dorment és incapaç d'agafar una pulmonia en romandre adormida durant anys pràcticament nua... Per després despertar-se amb un petó romàntic del príncep, i així tan bonic la princesa i el príncep es van conèixer, després es van enamorar, i finalment van perdre la virginitat al cap de 2 minuts d'haver-se conegut (...) ¿?, i van ser feliços i van menjar... bé, la pel·lícula acaba amb una fel·lació de la princesa al príncep.

(La Bella Durment)

Posteriorment a Fairy Tales, Charles Band li va encarregar un petit va treballar a Linnea Quigley en el clàssic Trampa per a Turistes, en què Quigley interpreta una marioneta. Aquesta interpretació a penes li serveix per mostrar la cara, i, per tant, no va servir a l'actriu per aparèixer acreditada a la pel·lícula.

Fins que va arribar Auditions. Auditions és una pel·lícula tan inclassificable que no sabria dir si m'ha agradat o no. La catalogaria com un documental sobre un fals càsting, i mostrant la versió més erotitzada i grotesca del cinema de Charles Band. Auditions parla sobre el porno, sobre un càsting a futures actrius i actors que volen participar en una pel·lícula. No hi ha guió, ni argument, penso que fins i tot no hi ha actuacions, simplement es tracta d'un grapat d'improvisacions de diferents actors fent marranades, però tampoc n'estic segur. En tot cas, es tracta d'una pel·lícula que es deixa veure ni que sigui una estona, i així l'espectador pot veure algunes escenes pujades de to, molt diferents cadascuna, amb sexe explícit (encara que suavitzat pel joc de llums que utilitza el director per tapar les fel·lacions i coits), i alguna que altra "performance" molt divertida. Inoblidable sempre serà l'escena d'una dona que intenta posar divertit un esquelet, però no un esquelet-cadàver amb carn seca i un consolador enganxat tal com es pot veure a Nekromantik (Jörg Buttgereit, 1990), no, sinó al típic esquelet de classe de biologia!!! Per després follar-ho!!! (sic), veure per creure...

Auditions neix de l'intent de Charles Band de fer un càsting per a una futura seqüela de Fairy Tales, i el que veiem a Auditions no seria més que el càsting de la pel·lícula. Això justificaria la presència de Linnea Quigley en ella, però en tot cas les intencions de Charles Band amb la pel·lícula són una mica ambigües. En tot cas, Linnea va ser una de les moltes actrius que van participar en el film, interpretant una jove que diu tenir divuit anys al càsting, però a la vida real Linnea ja en tenia 20. Ella apareix en 2 escenes: 1a) Es despulla íntegrament i es marca un ball improvisat "a la bogeria". 2a) Haurà de deixar-se violar per dos homes, i és aquí quan ja la fan fora del càsting.

Després va venir Deporte Mortal, que es tracta ni més ni menys que la seqüela de la violenta i original La carrera de la mort de l'any 2000 (Roger Corman, 1975), aquella pel·lícula que estava protagonitzada per un joveníssim Sylvester Stallone on es dedicava a conduir uns cotxes tunejats amb quatre xapes metàl·liques en una cursa on TOT valia. Doncs bé, Esport Mortal va repetir amb Roger Corman en la producció, i suposo que per temes de màrqueting va ser acollida com a seqüela de la pel·lícula de 1975, ja que pràcticament no hi té res a veure. Protagonitzada per David Carradine i la playmate de moda d'aquells temps Claudia Jennings (que curiosament moriria 1 mes després d'estrenar-se el film el 1979 a causa d'un accident de cotxe... i no, no és una broma) resulta un film molt lluny de la seva predecessora, on es veu clarament reduït el nivell de violència, originalitat, pressupost (150.000 dòlars), diversió... encara que queda compensat amb una entretinguda persecució en motos plena d'explosions, baralles amb espases de plàstic, nus constants, i per si no n'hi hagués prou acaben apareixent uns mutants molt ridículs..., i tot això sense parar durant els últims 60 minuts! Pel que fa a Linnea Quigley ni tan sols apareix acreditada, però els més observadors segur que s'hauran adonat que apareix en una escena fent d'extra en un parell de plans. De tota manera, ni parla, ni es mou, i ni tan sols es despulla, així que més que parlar d'aquest cameo prefereixo deixar una foto i us adonareu de qui és.

la noia rossa de l'esquerra

El següent en què va participar és una curiosa i lamentable pel·lícula titulada Don't go near the park. "Curiosa" per tractar-se d'un producte que a la seva època va provocar una mica de polèmica per algunes de les seves escenes de violència, però també "lamentable" per ser rabiosament dolenta. Jo entenc que la gent hagi de viure d'alguna cosa, però és que es tracta d'un truny infumable, pèssimament dirigida, encara pitjor interpretada, i el que sí que no té explicació és que no et fa riure ni fart de vi. Però almenys ens queda veure com una tal Linnea Quigley anava creixent com a actriu interpretant papers més o menys interessants com el de la present pel·lícula, en què interpreta una noia que després d'espantar-se en descobrir que un home l'estava espiant mentre estava despullada després de dutxar-se, se n'acaba enamorant (i si, en aquell mateix instant), per posteriorment casar-se, tenir un fill, i després desaparèixer sense explicació de la trama de la pel·lícula..., tot això en uns... 5? 10 minuts?... un complet despropòsit sense cap mena de sentit.

Això sí, Don't go near the park és una de les pel·lícules de la famosa llista de pel·lícules de la DPP anglesa, aquella llista que acollia totes les pel·lícules "infames" que havien d'estar prohibides. La present pel·lícula, finalment va ser estrenada en DVD completament censurada l'any 2006, vint-i-set anys després de la seva estrena. De totes maneres, estimat lector, espero que això no et signifiqui un motiu per veure-la, que ens coneixem...

Amb la broma Linnea Quigley ja havia interpretat papers en 5 pel·lícules, i encara que siguin més o menys transcendents a la trama el cert és que els productors ja començaven a fixar-s'hi com a secundària. Bé, per la seva banda, Despelote en el campamento (AKA "Càmping d'estiu"), un títol que crec que deixa ben clares les pretensions de la pel·lícula -i que s'anticiparia a les futures Porky's i altres exploitations dels vuitanta-, tenint com a director Chuck Vincent, un aficionat als pits i la conya igual que ho va ser el seu "mestre" Russ Meyer. Per tant, Despelote en el campamento no va ser més que un títol complementari que s'afegiria a una llarga carrera de pel·lícules dels setanta del director, molt pujadetes de to i amb adolescents amb la libido pels núvols. Respecte a la present pel·lícula puc dir que té els seus moments divertits, però acaba cansant quant a fórmula pel seu humor redundant i poc original, i és que només pretén mostrar com un grup de nois i noies es fan la punyeta mútuament per després veure'ls fornicar. Això sí, sempre quedarà el record de la interpretació de Linnea Quigley fent d'adolescent promíscua. Com a curiositat "la noia rossa dels nus" no va voler acreditar el seu nom real a la pel·lícula i ho va fer amb un pseudònim, com "Barbara Gold", un pseudònim més entre els molts que utilitzaria al llarg de la seva carrera, com per exemple: "Jesse Dalton", "Jessie Dalton", "Linnea", "Pamela Peck", "Linnéa Quigley", "Linnea Rainey".

A la següent Part entrem als anys vuitanta.  

Part 2 ==>